Històries d’amor n’hi ha tantes que fa por fer-ne una altra. Però hi ha molta estima al món i cal reescriure-la. Tantes vegades com faça falta. Calfar l’ungla del dit gros i gravar a foc les paraules sagrades: no deixes d’estimar, Toni. Mai deixar d’estimar. Com si fos una obsessió.

​

- Això em deia ma mare –diu Toni.

- Sí Toni, però ta mare està ben morta ara –li respon l’altre xiquet.

- I la teua és una fembra pecadriu i no t’ho dic cada cinc minuts.

- I què acabes de fer, fill d’una morta? Damunt la puta era la teua. Morta i puta.

 

Infants que busquen fer mal perquè tenen por. Al carrer, els altres juguen a la pilota. Hi ha un parc i hi ha un Ford Mondeo platejat, i darrere del Mondeo està Toni, que esbufega assegut a la vorera perquè han insultat a sa mare i han dit coses que no són veritat. És dijous i corre la brisa de primavera. Anna, la veïna del dotze, que té un any menys, se li apropa i li pregunta:

​

- I tu ja plores, Toni?

- No estic plorant.

- Sí que estàs plorant, mira.

​

Trau un espill i li l’apropa. En efecte, està plorant. Toni alça els ulls i l’observa. Anna és redona com una pilota. Però sobretot és blava, tan blava que pareix un tros de mar escapat terra endins. Perquè ells són de l’interior, tot i que Toni sempre hagués volgut tindre un vaixell i recórrer el món. Tot i que Anna sempre hagués volgut morir ofegada, perquè les morts dramàtiques són les úniques morts de veritat. La resta, ja ho deia el seu iaio: merda punxeguda i pudenta que no val ni per a fer gallinassa. Merda de vaca malalta. Anna és l’espillet d’un conte. Però Toni no mira l’espill. Mira la mà d’Anna que el subjecta. I és que, sense adonar-se’n, Toni s’ha fet un homenet de pèls, d’anous, de branques i d’arrels. Torna a esbufegar, com si li brollara de dins un sanglot de fum. No pot i no vol parar-ho. Se la menja amb un ull només, per discreció. Anna seguix davant, plantada, tota de carn i d’espill. En un punt, la mà d’Anna s’acaba i comença la monyica. I darrere de la monyica, allà va Toni en baixada, hi ha l’avantbraç, el colze, el braç rodonet de carn rodoneta i rosa que porta al coll, que porta al pit, i que... El somriure de Toni il·lumina el Carrer Major:

​

- Mamelletes de llepolia!– crida, i estira els braços amb les mans obertes, com si volguera agafar dos coloms a punt d’enlairar-se.

​

La mà furibunda d’Anna cau com un falcó en picat. Toni fa cara de diana i ja l’ombra se li apropa a la galta. Però en un moment fugaç d’il·luminació, Anna li clava la mirada als ulls i aleshores recorda al iaio, que li deia que les paraules són moltes vegades paranys i moltes altres pura ignorància. I que per a descobrir els secrets dels cors hi ha que mirar als ulls, collons. Que són els ulls els que de veritat parlen. I els ulls de Toni estan cantant-li cançons d’amor. Li estan dient que les fulles verdes dels arbres, la televisió, els dolços i la mare que ho va parir tot ben bé poden esperar, que només hi ha un lloc al món on vull estar i és ací i ara, amb tu, amb la teua presència preciosa que no sé què em fa, que no sé descriure, però que, ay, de prompte la vida m’agrada i tot té sentit, i estes coses són així i no cal raonar per a entendre-ho.

 

Aleshores Anna veu que Toni no és un porc rabiós de claveguera, sinó un gorrí sincer i sobreexcitat que no ha tingut temps d’aprendre, que disfruta amb el fang i que vol enfangar-se amb ella. I, per damunt de tot, entén que els que la miren són dos ulls assedegats de carícies d’ungla a l’esquena i d’un bes a la galta. En un capgirar de núvol, el falcó es perd desfet entre cotons al cel. Anna sent l’escalfor de la fúria mutar en tendresa i agraeix el sol a la pell. Se sent tranquil·la. Se sent segura i plena. Tan plena que es posa a plorar, perquè ella pensava que mai podria aspirar a ser feliç. Perquè sa mare mai havia estat feliç. Perquè son pare no li havia deixat, a la mare, ser-ho. Per això ho pensava. Sempre s’havia presagiat vella i fotuda, com una cirera aixafada i trista penjant d’un arbre oblidat d’esquena a la vida. I grossa com un camió cisterna. I de prompte apareix Toni amb dues mans i un forat al cor i la fa necessària. Així sí, el cel s’il·lumina i els presagis peten com les bombolles de sabó, que pareix que sí, però que al final no. I per això plora. Toni, que la mira, plora encara més, perquè ell ni tan sols tenia mare, i damunt els altres xiquets deien que era el fill d’una puta, però ell sabia que no. Ell sabia que sa mare havia treballat a la fàbrica de cinturons i també que era cantant, que li grapava uns versos tan bonics a la guitarra que després a tots els amics li quedaven dormides les melodies a la gola i a meitat nit se’ls despertaven, i vinga tots a cantar en somnis. Això no ho volien recordar, no. Després estava el pare, que era un sant. Però també era un inútil i un desgraciat, i això a Toni li feia mal, perquè la mare ja feia cinc anys que havia mort i en casa pareixia que el pare era el fill i que Toni era el pare. Que ni cuinar sabia, el molt suro. I de fer la compra, ni parlar-ne. Ni la roba, ni el llit. Res. Un imbècil, un incapaç i un acabat. Toni no podia fer-ho tot, per més que s’esforçara. Si estires de més, trenques la corda, això és així. Però anava aprenent, i ja sabia planxar el coll de les camises i la ratlla dels pantalons. I amb això anava agafant caixetes de felicitat, una cada dia. I quan el pare somreia, que eren poques vegades, Toni agafa dos caixetes, anava al forn del cantó, comprava una coca en sal i se la fartava en el parc. I si podia, aguaitava de reüll entre els cotxes i deixava que la ment fera brotar històries d’amor, que així la coca sabia millor.

 

Una declaració i una confessió caben dins d’una mirada darrere d’un Mondeo. Ja està clar. Ni una paraula fa falta. Aleshores Anna ho decideix. Agafa la mà de Toni, que havia quedat glaçada en un punt intermig entre ells dos, i la porta fins a les seues mamelles, que li cauen pit avall com dos gossos vells. Toni es deixa fer, i quan reconeix la carn obri la mà i palpa amb cura la blanor que l’acull. Està tot fet, ara i sempre. En silenci, recorre l’escalfor de bressol que li envolta la mà. Aleshores trau la llengua, l’apropa fins al cos d’ella, que l’espera, i per primera vegada tasta l’encanteri. Li agrada. I el tasta de nou. I que passe qui vulga, que em dona tot igual. Ara sí, Toni sencer és un somriure. Un somriure net que vibra d’emoció i de por. Quan se li seca la boca, obri els ulls i mira fascinat el rastre de caragol que ha deixat sobre el pit roig i, com beneïnt el naixement de dos deuets cassolans, xiuxiueja:

​

- Mamelletes salades de mar...​

​

Anna es deixa sacsar pels embats de les ones. Pensa en els ulls que la miren i que la mengen i en el cor que batega davant d’ella, i de sobte sent que el respecta, que Anna respecta a Toni i sent també que desitja el seu cos, que per més esmirriat que estiga, igual de felí és un gat que un lleó. Deixa l’espill amb cura sobre el terra i en un llampec, com una serp afamada de justicia, esmunyeix la mà entre els pantalons de Toni buscant cireres. I les troba, perquè una sap on està la porta d’una casa encara que no hi haja entrat mai. I que al final, ja ho deia el iaio, som dos cames, dos braços, un cap, i el que falta, ja se sap. Campana i premi. Els ulls d’Anna s’obrin com plats. La mà palpa i ella crida:

 

- ​Collonets de bou!

​​

Pesen! Toni toca el cel. Toni, xiquet sense mare i de pare fotut, descobreix que la felicitat s’amaga darrere d’una vesprada de dijous al carrer, amb un botó despassat i uns dits fent-li cosquerelles als collonets embrancats. Per això pega patades al terra i crida: ayyyyy. Està feliç! I Anna li apreta els collonets de bou i crida: ayyyyyyy. També està feliç, ella. Estan radiants els dos. Estan vius i el món dona igual, i el pare hui pot anar-se’n a fer la mà, perquè el dia és per a mi, Toni Cassanya, i per a mi també, Anna Torró, que la mare ja em té farta amb tanta merda i tanta culpa per tot, ni que fora jo l’arrel de la seua desgràcia. Que s’enfanguen els enfangats! I als que vivim, que ens deixen fer-ho.

 

I de sobte, entre mamelletes de llepolia i collonets de bou, brota una primera llavor de complicitat. Després ocorre un abraç silenciós que també queda gravat i un bes als llavis que d’alguna manera certifica un inici. Un camí s’obri darrere del Ford Mondeo. Que siga llarg, lleig o dolç poc importa. És dijous i els carrers del poble han despertat.