Cultura y Arte colectivo
Estàtua en bronze de l’autor assegut a un banc de la plaça Emilio Castelar de Burjassot
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) va ser i és el poeta del poble valencià. Els que vam créixer amb la música d’Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat vam mamar dels seus versos quasi sense adonar-nos-en. La primera cançó de l’àlbum La Flama (2004) arrancava amb uns acords i un vers: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Aleshores entrava la dolçaina i començava aquesta cançó icònica que tantes vegades vam cantar als concerts de primavera dels pobles. El mateix ocorria amb la ruta que Camals mullats feia pel barri del Carme, que recorda o recrea el Llibre de meravelles, o amb la nostàlgia d’amor amb què els Aspencat enyoraven “un temps que no s’ha viscut encara, un passat de lluita accelerada”.
Si anem més enrere, a la generació dels que van viure joves la Transició i l’inici de la democràcia, la poesia d’Estellés és encara més present. Artistes com Al Tall, Maria del Mar Bonet o Paco Muñoz van posar acords als seus versos, però va ser sobretot Ovidi Montllor, amb la versió musicalitzada de Els amants, entre moltes altres, qui millor va captar l’esperit del poeta. En 1993, quan a meitat d’un concert li van comunicar que Vicent Andrés Estellés havia mort, Ovidi va interpretar, acompanyat per Toti Soler, aquesta versió de M’aclame a tu, plena com poques de sentiment. Així, els que vam conéixer Estellés de la mà del panorama musical valencià naixent de les últimes dècades, hem associat d’alguna manera la seua poesia amb la reivindicació lingüística i identitària valenciana.
No obstant, tal com es creu conéixer el Quixot sense haver passat dels molins, molts dels que parlem d’Estellés ens hem limitat sovint a repetir allò que aquesta cultura popular valenciana ens havia transmés. El forn, el pimentó torrat, els amants, València, la mare i el cànter d’aigua, les teranyines de llàgrimes als ulls, la pàtria, la mort, l’amor, Isabel, la rosa de paper, la consciència de no ser res si no s’és poble, la cançó de bressol. Tot això és ell. La serietat i l’amplària temàtica de la seua poesia és indiscutible, com també ho és el seu compromís social i la seua posició activa en defensa del poble valencià. Però, a més d’això, Estellés també va tenir una vida privada. També va ser un adolescent púber, un amant fogós i un vell encorbat a qui li feien mal les cames, i durant tots aquells anys va conéixer cossos i va desfer llits. Estellés, com tants altres, va ser també un apassionat del sexe, amb la diferència que ell ho va deixar escrit en forma de vers i ho va proclamar amb un somriure que semblava dir: “És que faig mal a algú? Visquem!”
En aquest article, que no pretén ser acadèmic, vull parlar d’un racó de la seua poesia: el sexe. Però no el sexe de Els amants, en què Estellés i la dona rodolaven per terra entre abraços i besos. Eixe és el sexe correcte elegant del dia a dia. És un sexe net, quasi hollywoodià, on els límits son encara estrets.
(...) El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. (...)
Les paraules que utilitza són un embelliment de la situació, un ideal quasi romàntic de l’acte sexual. Podríem dir que aquests versos són poesia amb elements sexuals, no poesia de sexe. L’autor mostra poc i el lector, si vol, imagina. Però el sexe no està escrit dins del vers, no està present al poema: se’l veu de passada, com un fantasma. No ocorre el mateix en els poemes que veurem a continuació. En aquests, Estellés s’asseu davant la màquina d’escriure amb la mà encara calenta i la boca plena de sensacions i paraules. Aleshores, parla sense cap vergonya, directe al mot, al moment, a l’acte:
oh gruta de pèls i de nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca, agenollat entre les teues cames obertes,
m'oferies el sexe i jo el penetrava amb llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret, una i
altra vegada volia més llengua per endinsar-la al
teu ventre profund, oh clítoris, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tàlem.
Exili d'Ovidi (dins Versos per a Jackeley), 1982
Per la temàtica que tracta, aquest poema és fàcilment censurable. D’això no es pot parlar, o almenys no d’aquesta manera tan nítida, tan pornogràfica. Sembla, quan llegim, que sentim la llengua borbollejar i les contraccions brusques del ventre excitat. Tot i així, aquesta no és la única dimensió del poema. Hi ha plaer i hi ha ritual, és cert, però no es poden identificar aquests versos amb una mera escena de sexe, sense cap tipus de transcendència. Aquest poema s’ha de veure com un quadre en moviment. L’acció és lenta al principi, una descripció només (oh gruta de pèls i de nacre, oh llavis secrets). Poc a poc va arrancant: es mou la llengua, s’agenolla ell. Hi ha verbs d’acció, versos plens d’energia (com si m'abocàs a un corrent amb set) i al final, ja entrats en calor, quasi acabant, ens diu el poeta: “oh tu, que ara tristament enyore vessada al teu tàlem”. La imatge que ens mostra de la dona cansada i tombada al llit no és la d’un sexe banal, ni la d’un sexe pel sexe. És una imatge sagrada, una pintura més que un vers. Ella jeu extenuada damunt del llit, com després d’una batalla, i ell (ens n’adonem en aquest moment) la recorda, qui sap quants anys després, amb una melancolia profunda i ple de tristesa. Aquest poema és la nostàlgia de l’amor d’un temps passat, tòpic que ha sigut i és una de les majors, si no la major, fonts d’inspiració de la història de les lletres. Amb Estellés només canvia el fet que, en lloc de rememorar un passeig a la llum de la Lluna amb l’estimada, rememora un furiós cunnilingus. També va escriure la versió oposada, on el poeta rep i la dona dona:
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.
Pedres de foc (dins Camp temporal), 1980
A dia d’avui, molts nous escriptors tracten de transcendir les barreres que la moralitat imposa sobre l’escriptura, en especial en relació a la sexualitat. Però sovint sembla com si l’únic motiu darrere d’aquest impuls d’anar a contracorrent fos l’impuls en si mateix: una recerca d’identitat. És comprensible, per descomptat. Llegir la poesia d’Estellés no té res a veure amb això. La seua poesia de sexe és com tornar als clàssics: una idea més pura i desproveïda de les angoixes de l’atrafegada vida moderna. Estellés va nàixer i va créixer a Burjassot, i allà, envoltat d’horta i cases baixes, és on va descobrir les dolçors del cos. El poema anterior, quasi sencer, és brut. És un sexe quotidià sense cap tipus de màgia, ni de poesia, ni res. En poques paraules: fa gràcia perquè es una mamada escrita en vers. I no només això. Veiem la dona cansada, blava, agafada a la barana. Tret de context, podríem dir que estan tenint sexe de gos. No és poètic; és més bé penós. Però de prompte, ja al final, llegim un vers que dignifica el text: “i jo evoque els pèls de l’entrecuix pegant cops a les teues rodonors invictes”. Aquesta és la intimitat sexual del poema, el vers més important, el que li dona sentit i l’eleva en termes artístics. “Rodonors invictes” és, a més, una mostra cabal de la concepció del sexe i la dona en la poesia d’Estellés, i un exemple precís de l’adjectivació característica que sol utilitzar el poeta, amb binomis poc convencionals però que semblen nascuts per a ser escrits l’un rere l’altre, (rodonors invictes, ventruts camions, cadàver verdós, secreta fúria...). Més enllà de les paraules, aquest vers mostra la dona sexual com a font de desig, de fascinació i de respecte, tot alhora. Com en el poema anterior, Estellés recorda, però no ho fa amb la tristesa d’abans. Ací recorda amb gust, amb un somriure, rememorant potser alguna aventura de joventut. “Rodonors invictes” ens porta a la Grècia Clàssica d’estàtues de marbre. No obstant, Estellés no situa el seu Olimp dalt d’una muntanya, sinó que el baixa i el deixa a l’altura de la boca de la persona corrent del poble. Veiem la seua fascinació per les estàtues, per les preciositats humanes de què estem constituïts. L’imaginem a un museu o davant d’un llit, mirant absort el cos d’ella com si fos una Venus d’altre món. Però, i aquesta és la seua màgia, ell li parla de tu a la Venus, i la Venus li respon també de tu. Perquè Venus no és una estàtua, ni una deessa, sinó una persona feta de carn i ossos que també té ganes i que també té por. Li diu: anem al llit, Venus. I van, i amb això fa poesia, una poesia tan directa que és capaç de transcendir els tabús més potents, com si et digués: “veus? Jo també he estat allà. Quin sentiment et naix, eh! D’açò també es pot escriure”. Com també es pot escriure, per exemple, de la violència de l’acte sexual, que també hi ha, i del forat darrer:
arribaré diumenge a la tarda
arribaré i et despullaràs tota
et vinclaràs amb gran amor de sobte
m'oferiràs la rodonor del cul
la seua flor impensada i petita
i et passaré per l'estretor inèdita
i ploraràs i cridaràs de gust
sentint cruixir tota la teua vida
Saló (dins de Vaixell de Vidre), 1983
De nou, un binomi que sorprén per la inesperada coherència que destil·la: estretor inèdita. Aquest poema, ara sí, és “l’amor brusc i salvatge” de Els amants. S’ha desmitificat, i amb això ha perdut la màgia romàntica de l’amor, però guanya a canvi l’ímpetu de l’instant, l’energia de l’acte: “ploraràs i cridaràs de gust sentint cruixir tota la teua vida”.
Tot i així, no només de sexe de parella parla Estellés quan parla de sexe. Ell parla del que sent, del que viu. I com que viu molt, parla molt. I gràcies a això pren força la seua poesia: perquè no ha d’inventar; només ha de trobar les paraules precises per a descriure allò que viu en la intimitat. El següent poema, per exemple, mostra una escena senzilla i preciosa:
amb sacres dits, / amb dits de confitura,
sí, prem, amor, / els dos llavis del sexe
i l'has obert / com una rosa humida
i ens hem quedat / bocabadats en veure'l
i hem lloat / les seues galeries
de murs humits / i resplendents tothora.
Saló (dins de Vaixell de Vidre), 1983
En aquest poema, ha deixat enrere l’estàtua grega (tot i que als seus versos sempre sobrevolen l’admiració i la curiositat cap a la dona). Ací els veiem als dos ajaguts l’un al costat de l’altre, sense roba, observant-se escrupolosament, descobrint els plecs foscos i ocults del cos d’ella. La mirada que transmet el poema és la de dos xiquets asseguts en silenci a la vora d’una séquia mentre veuen l’aigua passar. Agafen un cabotet i l’examinen amb precisió de cirurgià. “Què és això”, es pregunten, i toquen, i examinen. Són curiosos, són infants encara. Així mateix estan l’home i la dona vint anys més tard, trenta o quaranta, asseguts, observant el paisatge amb la mirada tranquil·la i apartant les fulles amb els dits. Dos adults que s’estimen i es miren per dins amb la curiositat d’explorador en la selva. Aquests versos, ben vist, parlen de l’amor quotidià i de la tranquil·litat que atorga la confiança sincera.
De vegades no eren dos adults, sinó tres, i els versos es convertien en un homenatge a la Santíssima Trinitat i a la força inesgotable d’un sexe femení:
fondo plaer, fondos béns, fondes coses!
ens has vençut, car ne volies més
d'aquells esguits, tots dos contemporanis,
i no hem pogut complaure't novament,
segons has dit, assenyalant fallides,
com era que, havent-te entrat tots dos
al mateix temps i sense previ acors,
l'un ha sortit, eixut, abans que l'altre,
i tot, així, no ha estat simultani.
som aprenents i has d'ésser comprensiva.
el teu cos fou doble camp de batalla
on han lluitat molt contràries forces.
sols el teu cos ha restat vencedor
-cintura breu, alts els pits, cul feixuc,
molt novençà, encara que has parit,
per més que sols haja estat una volta
i com si res, tan cofoi el tenies-
del brusc combat, de la irada batalla.
eixarrancats havem restat nosaltres,
mentrestant tu més de festa en volies,
o és que potser, volies la vuitava,
i amb hàbils mans, llengua concupiscent
i càlids crits com d'insistent ocell.
hem canviat de forat aleshores,
amb gran delit, renovellada fúria,
i hem reviscut novament el debat.
fondo plaer, fondos béns, fondes coses!
ens has deixat, darrerament, al llit,
abandonats i sense consistència,
i amb pas lleuger has davallat molt digna.
davant l'espill, amb les puntes dels dits,
t'has despertat els pits i l'engonal.
amb els teus crits no hem pogut pegar ull.
havem fundat, a la doble fondària,
secret august, irrepetible, únic!
fondo plaer, fondos béns, fondes coses!
Les acaballes de Catul (dins Manual de conformitats), 1977
Però no tot és eufòria, rebolcons i pell nua. També hi ha moments de silenci en el sexe d’Estellés. En eixos moments, el poeta deixa de recordar i mira l’habitació freda amb els ulls cansats i tristos. Penja la jaqueta i mira a esquerra i a dreta. Tot en calma. Es lleva les sabates i s’asseu al llit. Silenci. Un silenci concret, el de l’edat, que l’envolta. Aleshores, envoltat de llençols, amb la claror de la nit de fons, es mira el membre i el toca, i què ocorre? No ocorre gran cosa. No hi ha vers, no hi ha ritme, ni pulsió, ni energia. La Montblanc que sempre portava plena d’idees s’ha assecat. Busca nous arguments en un nou tinter, però tampoc això fa cap efecte. Aleshores s’alça, va cap a la màquina i, de nou, escriu:
he intentat un altre cop, el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prendre'l a la
meua mà per tal d'iniciar una masturbació s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.
Exili d'Ovidi (dins Versos per a Jackeley), 1982
Aquest poema parla de la tristesa de qui ja no pot. És la versió valenciana de Quevedo, quan deia “Miré los muros de la patria mía, si un tiempo fuertes ya desmoronados de la carrera de la edad cansados por quien caduca ya su valentía”. Això mateix diu Estellés, però amb altres paraules. I després es clava un dit al cul i ho escriu.
No cal fer poesia barroca ni parlar d’un amor impossible o d’una justíssima missió nacional per a ser llegit amb respecte i escoltat amb màxims honors. També es pot dir galtes del cul fresquíssimes i fer un poema que toque l’ànima, perquè el poema et parla a tu. També es pot descriure la quotidianitat amb paraules precises. Per això he volgut parlar del sexe d’Estellés, de la visió de l’home fascinat pel sexe i pel cos de la dona, i a la inversa. Per això he parlat de l’art de l’home que mira el seu cos i es fa preguntes. Del plaer que fa el sol acte de mirar, d’investigar, de tocar, de perdre el control en el moment precís. Finalment, per això he parlat i reivindicat aquesta valentia d’Estellés, que va rescatar de l’ostracisme al qual havien estat condemnades per la moral algunes paraules i regions fangoses de la nostra llengua, a les que de nou va donar l’estatut de legítima font de versos preciosos.
Notes i bibliografia:
-
Poemes del text extrets de : http://poeteca.cat/ca/
-
Imatge de portada : Estàtua en bronze de l’autor assegut a un banc de la plaça Emilio Castelar de Burjassot.
-
Entrevista a Vicent Andrés Estellés (1987), en TV3 a càrrec de Josep Maria Espinàs. https://www.youtube.com/watch?v=HOVQE9g4aG0&t=3041s
-
Vicent Andrés Estelles – Homenatges (2018), en À Punt https://www.youtube.com/watch?v=Tvefuhbf0DQ
-
Obra completa de Vicent Andrés Estelles (1972-1990), València: Edicions Tres i Quatre.
-
Imatge de estàtua en bronze de Castellés assegut a un banc de la plaça Emilio Castelar de Burjassot.
Escrito por
Raül Nuevo Gascó
Mediterráneo y valencià. En 2017 vine a Bruselas a estudiar Relaciones internacionales y aquí sigo. Larga vida a Stefan Zweig y a Silvio Rodríguez.